Segons A. Pladevall, sembla que aquest gran penyal o roca, en llatí “RUPES” que tenim al mig del poble, sigui l’origen del topònim “RUPIT” i que aquest mot “RUPES” fou l’origen del castell i més tard de la vila de Rupit que al pas del temps, a raser d’aquestes penyes, en els segles XII-XIII s’hi construí la VILA.
Per entrar o sortir d’aquest conjunt fortificat del castell-Vila de Rupit sembla que eren tres llocs per fer-ho: Un portal on actualment hi ha el carrer de la Barbacana. Un altre al Coll del Castell, entre can Pahissa i can Bigorra on hi havia el camí d’accés al castell. Un tercer al carrer de la Davallada entre can Jonquer i can Meliton. Aquest camí menava cap a Sant Joan de Fàbregues, Susqueda i Amer.
El capbreu de les possessions que el senyor Ausies de Cruilles té als castells de Rupit i de Fornils, de l’any 1379, ens diu que entre el castell de Rupit i el riu que voreja el camí d’entrada s’hi localitzaven les domus, hospicis i els patis, així com la plaça de la vila, on hi havia algunes “taules” per mercadejar.
Trobem que Berenguera, vídua de Sa Porta, té un hospici i una domus contigus i quatre peces de terra fora del poble.
Rupit, no obstant, com a centre religiós i espiritual continuà depenent de la parròquia de Sant Joan de Fàbregues fins l’any 1878. Hi ha notícies de la Vila de Rupit des de l’any 1286 on ja s’esmenta la plaça de Rupit.
D’aquesta època són els cavallers Bernat de Rocasalva (guardià del castell), Berenguer de Sant Vicenç, Bassil, Puig, Rodòs i els successors d’Anglès de Rupit.
Tots aquest cavallers devien constituir la “flor i nata” de l’aristocràcia rupitenca. Prova d’això és l’existent Plaça dels Cavallers (sota les penyes del castell de Rupit)
Segons la tradició els senyors d’Osona, els futurs Cardona habitaven a Rupit abans de traslladar-se a Cardona. Es coneix el fet a través de la llegenda de la fundació del monestir de Casserres per aquest vescomtes, situats per aquells temps a la Vila de Rupit.
ANÈCDOTES I DITES SOBRE RUPIT
UNA ANÉCDOTA QUE PARLA DEL PAS SECRET DE RUPIT: Al mig de la Vila de Rupit hi ha unes grosses penyes sobre les quals, a mitjan segle XI, s’hi aixecà un castell que, enrunat, ha arribat fins als nostres dies. Encara es poden veure llenques de parets i voltes sobre les teulades d’algunes cases.
Les veus populars asseguren –Joan Amades ens fa esment en el seu Costumari Popular- que, en dit castell de Rupit, hi havia una mina que anava fins a la vall d’Aro, al litoral català.
Una altra versió, deia que aquesta mina, cavada a la penya viva, ja que la vila de Rupit està tota assentada sobre la roca nua, baixava fins a la riera que mansament li renta els peus; així, sense ser vistos, podien anar a buscar aigua a la font d’en Pujol, un biot rodò picat a la penya, a tocar el riu i al costat de la balma dels Llims, on l’aigua mai s’acaba i que ningú no ha vist mai glaçada per fred que faci.
UNA ALTRA DITA fa que el poble de Rupit és el més antic del món. Quant demanen el perquè, contestem que sí, que es una cosa certa i ben provada, ja que el nostre primer pare, Adam, quan anava a fer “les seves feines”, hi anava a Rupit (arrupit). Es veu que sols és una cosa d’imaginació i de canviar alguna lletra.
Rupit és també un poble que, antigament, no si entrava ni per mar ni per terra.
I això? Sí, us ho explicaré: Rupit a l’edat mitjana sols tenia tres punts d’entrada que donaven accés al clos murallat i que eren Coll del Castell, la Davallada i el carrer de la Barbacana. Tots tres llocs estan assentats sobre la penya i per tant només trepitjan roca o penya podies tenir accés a la vila de Rupit. Per això la dita de: “A Rupit no s’hi entra per mar ni per terra.”
